És real?

Hui en dia vivim en una societat on la realitat no està a l’abast de tots, i amb conseqüències. “Go big or go home”, “quan deixes de somiar deixes de viure”, “tindre grans expectatives és la clau de tot”; són les primeres frases que apareixen al Google si cerques per frases motivadores. Les quals sols trobar-te a les xarxes socials. Però, ho son?

A l’actualitat, sembla ser que fer allò correcte és superar-se. I tots volem superar-nos dia a dia, està clar. Però, fins a quin punt? Cal tenir en compte els nostres límits, ja que no solem tindre’ls en compte amb la finalitat d’aconseguir certs objectius. Ser guai és sinònim de fer coses extraordinàries, fins al punt que la vida sembla una competició: a veure qui és capaç de més. La clau és centrar-se en aconseguir allò proposat anteriorment, sense importar res més. Ara bé, pot ser ho aconseguisques, però probablement, no. Aleshores, si no ho fas, ets un fracassat?

Pot ser el primer pensament siga “no, no ho seria”. Però aquesta no és la realitat. La joventut de hui en dia viu dins d’aquesta realitat, dins d’aquesta competició. Només cal pegar-li una ullada a les xarxes socials en les quals estan immersos. Totes les publicacions solen ser d’assoliments aconseguits, felicitat o cossos perfectes. És un bucle imparable, un concurs, on el premi va destinat a qui tinga més públic (seguidors) i la meta final és ser perfecte. I el millor de tot: estan permeses les trampes i, a més a més, en som conscients.

Així doncs, aquest concurs està dividit en diverses lligues. Quan més públic, més guai ets i per tant participes en un nivell més alt. Aquests participants solen ser els més veterans, ja que saben fer millor ús de les trampes (photoshop, manipulació). El problema recau en els nivells més baixos, ja que solen fixar-se i intentar aconseguir “la realitat” dels veterans. Una realitat que queda molt lluny de ser realment real.

El nou objectiu és buscar la perfecció sense importar les conseqüències personals. Però en aquest  baix nivell, és molt difícil aconseguir aquesta meta, i per tant, dóna peu a molts problemes amb més importància del que es té en compte a l’actualitat, com ansietat o depressió. Aquests joves solen sentir-se marginats, “no tan guais”, fracassats. I la realitat, és que res és real.

El mateix passa fora de les xarxes socials. Molts tenim com a “ídol” alguna persona famosa, i la tenim com una persona perfecta: rica, bon treball, simpàtica, feliç, optimista. Però, és real?

Doncs ací està la resposta: sí i no. Més no que sí. Probablement siga tot el que creus que és, però a banda, i baix d’aquesta realitat, es troben altres facetes negatives* que no són mostrades públicament. Ningú és perfecte. Totes les persones tenim problemes, siga qui siga i participe en la lliga que participe. Els rics per ser rics, els pobres per ser pobres.

Pot ser tingues per exemple a seguir a un esportista que guanya quasi totes les competicions i t’agradaria ser com ell. Però el què no saps: com és aquesta persona en realitat? Al cap i a la fi, és una persona com qualsevol altra. Pot ser no li agrade gens l’esport que està realitzant, pot ser tinga problemes de salut mental, pot ser tinga problemes familiars o dificultats en qualsevol altre àmbit. I amb tot això resulta que no és feliç, el seu estil de vida actual és un sofriment pur i dur, un infern governat en contra a la seua pròpia voluntat. Estaries dispost a ser com eixa persona igualment?

Desafortunadament aquest sol ser el dia a dia de la nostra societat: “Go big or go home”, “quan deixes de somiar deixes de viure”, “tindre grans expectatives és la clau de tot”.  Tot queda en paraules com la comparació, la competició, objectius impossibles, expectatives pels núvols, l’aparença. I quin és el resultat? Mentides, fracàs, ansietat, depressió. Gens saludable, baixa autoestima. Com bé diu Mark Manson “Si esteu somiant alguna cosa tot el temps, reforçareu una i altra vegada la mateixa realitat inconscient: que no sou aquesta cosa”. Aleshores, hauria de ser aquesta la nostra motivació?

Durant el pas dels anys hem après a tenir un bon comportament, ser amables i educats. A l’escola i a l’institut ens han ensenyat matemàtiques, biologia o llengües. Tants anys d’educació però rarament ens han ensenyat a voler-nos nosaltres mateixa. Tenim molt en compte què diran de nosaltres, si ho fem bé, si som bons o roïns en les nostres activitats o si aconseguim allò plantejat o no. La motivació ha de ser intrínseca i procedimental, no extrínseca i amb finalitat. Hem de saber apreciar el què fem i com ho fem, sense importar el resultat ni els demés. Però sobretot, hem de gaudir del procediment, i fer-ho perquè ens agrade, no perquè una altra persona ho fa  -o pareix que ho faja- o el sistema aprova que és “anar a la moda”. Hem de deixar de banda els objectius impossibles d’aconseguir per tenir un gran status, i començar a treballar en allò que realment ens importe i ens agrade.

Hem de saber establir els nostres límits i saber dir “NO” abans de que aquests siguen superats. Començar a posar en ús la mítica frase “la salut va davant”, perquè és molt típica però rarament es posa en pràctica. Sobrepassar els límits personals és posar la salut per darrere de qualsevol cosa. Per tant, caldria treballar en fer fortes les nostres fronteres, tindre personalitat i fer de nosaltres una millor societat, on la mentida, la manipulació i la por a fracassar es mantinga en un segon pla i no en la portada.

 *Negatives per expressar-ho d’alguna manera. Res és negatiu, pot ser siga dolent. Però no existeix res positiu si no vivim situacions desagradables abans. No existeix negativitat en aquest sentit, perquè la vida es tracta de convertir les situacions complicades en ferramentes útils que ens ajuden a aconseguir objectius establerts i, amb això, els millors moments de les nostres vides.  Aquesta transformació és positiva, no negativa.