Des de dins. Un viatge a través de situacions complicades.

El sol intenta eixir d'entre els pocs núvols que cobreixen el cel. A la plaça sembla que hi té lloc un dels concerts més populars que podríem trobar a la terreta: més gent no hi cap i, gaudir, aplaudir i tenir una cervesa a la mà són les tres regles a seguir per a unir-se a la festa. Tenim el públic, l’escenari i  el grup de música actuant en directe. El que no saps: a) el grup que actua no és el protagonista i b) a la plaça no hi té lloc cap concert. De fet, en aquest lloc de gom a gom, ple de banderes, crits i rialles, hi té lloc una presentació d’equips i, les protagonistes, són les ciclistes que han vingut de tot arreu del món per a participar en una de les clàssiques més prestigioses -si no la que més- del calendari internacional femení: el Tour de Flandes. 

Amb les dificultats que hem de superar -o intentar-ho- a la carrera anotades sobre el manillar de la bicicleta (15 murs i 8 trams de pavé), ens trobem a l'eixida, un carrer ample, llarg i pavimentat d'uns 300m. No quedaran més de 10 minuts per a l’eixida i, a part de fer com si entenguera a l’home encarregat d’animar l’ambient a través de megafonia (parla flamenc), em pregunte... Què faig ací?

14 anys sobre la bicicleta a nivell competitiu, 14 anys que han donat per a molt: disciplina, treball, esforç, somriures, llàgrimes, moments bons i sobretot roïns. Ha sigut un recorregut llarg, més d’una dècada que, per a una jove de 20 anys, sembla -i és- quasi tota la vida. Així doncs, aquest trajecte tenia parada a Oudenaarde, al Tour de Flandes, una competició a la que moltíssimes ciclistes els agradaria participar, estar amb les millors del panorama internacional, complir un somni. I tant com per a les demés, per a mi sempre ho havia sigut, poder competir al costat de figures com Marianne Vos.

Però tot destí té un trajecte. I com cada destí, el trajecte fins aquest té diverses parades, les quals dos terceres parts seran desagradables. Però gràcies a aquestes, seràs capaç de fer una tercera agradable i, superant-les totes, es fa el camí. P.e.: vas a treballar en autobús públic, en un lloc que sol estar plovent (no estàs acostumat): el primer dia acudeixes a la parada d’autobús sense paraigües, però com que aquesta no té sostre, arribes banyat al treball; el segon dia sí que n’agafes, però un cotxe passa per davant teua amb la mala sort de xafar un toll d’aigua i et xopa de dalt a baix; així que el tercer dia agafes paraigües i t’allunyes de la carretera i, per fi, arribes sec a treballar. I gràcies a aquestes experiències, ara pots anar a treballar amb autobús arribant en òptimes condicions.

El mateix sol passar a l’intentar complir qualsevol objectiu, has de fer totes les parades per arribar a aquest, i com ja hem vist, no tot el camí serà senzill. Quan més difícil i llunyà és aquest destí, més llarg serà el trajecte i, per tant, més parades hauràs de realitzar. I quan arribes a la destinació i tingues tot el camí eealitzat, t'adonaràs que tot aquest viatge t’haurà servit per a créixer personalment (físicament, mentalment i emocionalment) i et servirà per altres viatges amb destinacions totalment diferents.

Quan arribes a una gran parada, una gran cita, com és el Tour de Flandes, l’única cosa que has de fer és gaudir de l’estància i del moment. No obstant això, no sempre és així. Tal i com s’explica a l’entrada és real?, res és com aparenta. Probablement qualsevol persona pensa que estar en aquesta gran competició o arribar tan lluny en algun punt de les nostres vides és tot alegria, felicitat, immillorable, ser afortunat. I tant que sí, però també no. Depén de molts factors. S’ha de tenir en compte la persona – cada persona és un món - , la història que amaga i en el moment que es trobe. Pot ser senta totes aquestes coses, però alhora poden estan presents altres emocions que inhibeixen o disminueixen major part de les anteriors.

La pressió que es pot posar un mateixa és brutal, pronunciant-se en escenaris d’alt rendiment i més encara en aquestes edats pertanyents a una etapa important de desenvolupament personal. Són molts els pensaments en forma de conversació que es tenen dia a dia. Quan estàs a una situació en la que has de respondre a molts estímuls, arribar a tots els llocs i a més a més fer-ho adequadament perquè sinó tindrà conseqüències, la majoria de les conversacions mentals són negatives, auto-destructives; i aquests pensaments acaben inundant la nostra ment. I com un globus, a mesura que anem afegint-li aigua, la pressió va augmentant i, si no es fa res al respecte, acaba explotant. Durant un període d’alta pressió, de sofriment, la ment va omplint-se d’aigua poc a poc, quedant així menys espai d’aire. Aire que serveix per a saber apreciar els moments i gaudir de l’estància de les grans parades. I quan aquestes coses passen, que passen, i la ment està inundada, simplement fas les parades perquè toca fer-les, sense gaudir d’elles com es deuria.

Quan comences a viatjar sense propòsit  i fas les parades perquè sí, perquè toca i perquè sempre ho has fet (sense sentit algun), probablement comences a acostar-te al teu destí, a la fi de tot. Perquè quan es perd el propòsit, es perd la il·lusió. I sense il·lusió, no existeix sentit algun i, si realitzem les coses sense sentit algun, ho perdem tot. I inesperadament ... BOOM! Surprise, surprise, un globus amb massa aigua acaba per explotar, igual que la nostra ment. I ací està l’arribada, una fi que queda lluny de ser agradable. Perquè quan comences a viatjar sense res, sense propòsit, s'acaba el viatge, així que arribes al teu destí.

És un exemple de com pot acabar una cosa tant llarga i important durant els teus anys viscuts si superes els teus límits personals. Podria haver acabat de moltes maneres, clar que sí, però desafortunadament aquest és un possible final i, a més a més, candidat a eixir pel camí escollit. I per tal de canviar de final, és important conéixer-se un mateixa, escoltar-se, cuidar-se, respectar els límits personals i sobretot, voler-se. Al cap i a la fi tu vas a ser qui estiga en tu 24/7. Has d’intentar ser el teu millor amic, superar els mals moments i auto-animar-se durant aquests. Saber dir prou. És complicat.

És on entra el paper dels psicòlegs. Pot ser penses “ja, ja ho sé, no sé perquè els introdueixes com si foren desconeguts”. Bé, per a molta gent ho són o tenen mal vist acudir a un. Poden ajudar-te durant aquest procés o en trajectes llargs on hi ha moltes parades. Són els guies per excel·lència. Tracten la salut mental, igual com un dentista t’arregla les dents. Amb un psicòleg de copilot viatjaràs més a gust, més tranquil i amb més èxit a la teua meta. Molta gent – i jo m’incloc – li ofereix seient a l’ultima part del camí, on la nostra ment comença a inundar-se, perquè és quan te n’adones realment que tens un problema.  Si pots convidar-lo des de l’eixida, millor que millor, segurament evitaràs destins de “BOOM!”, i podràs tenir un “adéu, he gaudit molt, ha sigut un plaer, però he decidit que aquest és el final i arribe fins ací”, i a més a més, el viatge serà més llarg, més fàcil, més plaenter i molt més exitós.

Aquests moments de pressió que acaben en una explosió són molt durs. Però no és res negatiu. Se sent llàstima per haver acabat d’aquesta manera aquest meravellós viatge i no haver disfrutat de les últimes parades – o si més no, com es mereixien - , les quals van ser les millors de tot el trajecte. Però em senc afortunada perquè gràcies a moments com aquests sóc qui sóc hui en dia. Gràcies a ella tinc a la butxaca ferramentes que em serveixen per al dia a dia, per a situacions futures i sobretot per a saber afrontar situacions complicades. Malauradament el procediment per adquirir-les pot arribar a ser terrible i, si aquest és el teu cas o et trobes en una situació pareguda, tinc bones notícies per a tu: per molt difícil que semble, sempre hi ha llum al final del túnel. I quan la trobes, seràs molt més que abans.  

Al cap i a la fi la vida és com una muntanya russa: les pujades són els problemes, i les baixades i la velocitat que s’agafa gràcies a aquesta per a la resta del recorregut, són l’alegria que comporta haver-los superat. L’objectiu és arribar a la cima per a poder gaudir del descens; solucionar els problemes i no intentar escapar-se d’ells. Perquè vages on vages i fages el que fages, vas a trobar-te problemes, en això consisteix la nostra existència. Moltes vegades tenim por de combatre’ls i solem jutjar-los, pensant que no hauríem de tenir-los o inclòs neguem tenir-los per complet. Però com la famosa Carl Jung va dir “el que resisteix, persisteix”. Així que para d’intentar evitar-los i comença a bregar amb els que més t’agraden, perquè si no ho fas, seguiran estant presents i s’aniran acumulant. Una vida de constant fugiment no és vida, seria una muntanya russa sense pendent, cosa que no existeix perquè la vagoneta no avançaria.

Una de les regles més importants de la vida, és que independentment de quin siga el teu problema, seguir en endavant és la solució. Anar directe a per ell, solucionar-lo i que el procés dut a terme siga l’aprenentatge per a futures ocasions. Perquè els problemes i els moments complicats que aquests suposen són el motor de la nostra vida, les modificacions que es realitzen en aquesta i és així com creem el creixement personal. Perquè gràcies a les etapes dures experimentem els millors dies, plens d’alegria, de felicitat, de canvi. I els majors canvis de les nostres vides venen seguits pels pitjors moments. Quan més negre és el forat del que has eixit, major serà el canvi. I hi ha canvis que donen peu a un gir radical del teu dia a dia. I et trobes coses que mai t’esperaries. Serà veritat el que diuen que quan es tanca una porta, s’obri una altra. Però ves en compte, perquè si passes per alt els teus problemes, no tancaràs cap porta; les deixaràs totes obertes i no n’obriràs cap nova.